BARXETANS IL·LUSTRES: EL PARE SEGARRA

Juan Batista Segarra Tudela va nàixer a Barxeta a les deu de la nit del 31 de desembre de 1911. Van ser els seus pares Vicente Segarra Mahiques i Elvira Tudela Gimeno. Encara que en l'acta de naixement figura com nascut el dia 1 de gener de 1912 a les deu hores. Els seus iaios paterns eren Bautista Segarra Vidal i Vicenta Mahiques Tortosa i els seus iaios materns eren Pascual Tudela Roca i Josefa Gimeno Palau.

Als 11 anys va ingressar en el Convent dels Pares Terciaris Caputxins. Va acabar els seus estudis de Teologia en 1936 i immediatament va esclatar la Guerra Civil 1936-1939. Va ser obligat amb els altres joves de l'època a prestar serveis militars. A ell li va correspondre ser infermer en trens hospitals.

Acabada la guerra, va continuar els seus estudis i es va ordenar sacerdot el 15 de maig de 1940 a Pamplona per l'Excm. Senyor Bisbe El senyor Marcelino Olaechea Loizaga, qui després seria bisbe de València durant més de vint anys i fins a la seua jubilació (19-11-1966).

Al poc de temps de ser ordenat sacerdot va viatjar per primera vegada a Colòmbia impulsat pels grans desitjos de vindre a aquesta terra com a missioner. Aquesta idea li va venir en escoltar en el convent a un missioner de les selves amazòniques.

Arribat a la capital de Colòmbia, Bogotà; va passar huit anys en missió reeducadora amb joves inadaptats i sense recursos en la missió de Sant Antoni. Més tard va prendre la decisió d'entrar en el Clero Diocesà, la qual cosa li va portar a recórrer unes quantes parròquies en Cundinamarca i a fundar uns quants centres de catequesi i escoles per a xiquets i joves molt pobres.

Va estar 20 anys en Cundinamarca i l'any 1959 va arribar al Vicariat de Valledupar. L'any 1960 va ser nomenat vicari en Sant Dídac on va romandre 19 anys. Allí va fomentar l'educació, fundant les Escoles Parroquials de Xiquetes i de Barons, més tard, va fundar el Col·legi Joan XXIII. De Sant Dídac va ser traslladat a la Cúria Diocesana de Valledupar com a Rector de l'Església Central on va romandre 8 anys. En arribar a l'edat de retir forçós, va ser nomenat Capellà de la Casa del Iaio en Valledupar. Aquest servei el va prestar 19 anys.

Després de patir problemes de salut degut a una broncopneumònia, va morir el divendres 2 de març del 2007 a l'avançada edat de 96 anys. Va estar atés durant més de 50 anys per Georgina Montoya Agudelo, la qual el va acompanyar en els dos viatges que el Pare Segarra va realitzar al seu Barxeta natal en 1997 i en 2001.

En Valledupar es recorda al pare Segarra com el gran constructor d'escoles i de persones.

In Memoriam Pare Juan Bautista Segarra. Georgina Montoya i Pedro Olivella Soriano. Valledupar (Colòmbia) març del 2007.

http://www.scribd.com/doc/20099553/El-padre-Juan-Bautista-Segarra-Tudela

Fotos del pare Segarra

FUNCIONARIS

Ha bastat que un personatge de la talla intel·lectual del ministre de Foment del governet d’Espanya haja dit que cal congelar el sou dels funcionaris perquè les hordes mediàtiques s’hagen posat a bavejar a l’uníson dient sí, sí. Un governet que ha endeutat a la nació per als pròxims cinquanta anys en cotes inimaginables, que malgasta literalment el que pot i el que no, que està assenyalat com inútil i dilapidador en tots els organismes internacionals de la cosa econòmica, que ha posat a Espanya davant de l’increïble possibilitat de ser expulsada de la zona euro, ve ara i ens dóna lliçons d’austeritat a costa dels funcionaris.

El senyor Blanco que acabdilla la croada per a col·locar la companya Pajín com a senadora del Regne i ficar-li tres milions de peles mensuals en el compte corrent ha sigut l’encarregat de posar als funcionaris als peus dels cavalls. Resulta que en la dècada prodigiosa de la pilotada, quan quasi tot el món se’l portava calentet a casa, quan un encofrador guanyava tres mil euros mensuals, quan buscar un obrer era una heroïcitat, quan l’últim garrulador del poble muntava una constructora i es forrava sense conte, quan un jove que no sabia posar tres rajoles dretes es passejava amb la nóvia en un Audi A3, els funcionaris aguantaven i penaven. Ningú es recordava d’ells. Eren els perdedors del moment, els que feien més números que un comptable perquè els altres estaven inflacionant el país fins a arribar al que hem arribat.

I ara resulta que la culpa d’este desgavell la tenen els funcionaris. Els alcaldes de poble cobrant un milió de peles mensuals netes de pols i palla, no. Els diputats i senadors a entre un i dos milions mensuals, tampoc. L’avarícia bancària que va prestar diners a qui sabien que mai anava a tornar-ho, tampoc. La llista de despropòsits a assenyalar és molt més gran que l’espai d’este article. La culpa, segons estos adalils del desvergonyiment, és del jutge que ha estat cinc anys preparant unes oposicions monstruoses, de l’inspector que s’ha deixat la vista i la salut en quatre anys d’oposicions tremendes, darrere de cinc anys de carrera aprimorats, del professor que ha sortejat interinitats i oposicions cada vegada més dures i que per poc més de mil euros aguanten als xiquets i les xiquetes de mamà i papà; papàs i mamàs a qui no els dóna la gana de fer el que estan obligats: educar els seus fills. Promet més articles contra esta ignomínia de voler culpar els funcionaris de la ruïna en què ens han ficat uns quants inútils.

Quina tropa.


Funcionarios. Article d'opinió de Rafael Ordóñez. Enllaç

Senzillament m'ha encantat aquest article d'opinió, me l'han passat avuí per e-mail i he buscat en la web la font oportunament. Desgraciadament ocorre així tal i com es relata. Però el pitjor és que si aquestos són així, els altres no es queden enrere. Ací al nostre País, tenim el que ens meresquem; entre el retoret (Camps) i el capullet (Alarte); aviats anem!

BENVINGUT A LA REPÚBLICA INDEPENDENT

El dissabte férem un viatge, potser, de plaer; per tal de visitar Ikea a Múrcia. A casa no callaven des de feia temps. Quan tingues un dissabte lliure, ens acompanyes a Múrcia a veure Ikea que m’han dit què és molt bonic i molt gran – era la cançoneta habitual.

Finalment, aquest cap de setmana, sense fer cas a les advertències dels meteoròlegs, eixirem cap a la “República independent de ta casa”, tal i com anuncien les cunyes publicitàries de l’empresa sueca.

El centre comercial hi era molt ben situat, a l’entrada mateix de la capital, a una zona capgirada per les noves construccions. Les instal·lacions d’Ikea, de manual de logística. La primera planta per fer encomandes i a la planta baixa per a realitzar les compres. Vaig comprovar diverses etiquetes de varis productes: “Made in Vietnam”, “Made in Taiwan", però cap “Made in Sweden”. No podia ser d’una altra manera l’aconseguir els preus tan competitius.

Finalitzarem la jornada al centre comercial Thader, vaig fer servir la targeta dues o tres vegades. Em vaig cansar més que si haguera corregut una mitja marató. La meua dona mai en té prou.

Al volant, tornant cap a casa vaig pensar: El nostre País, què llarg hi és!

UN CERT REGUST AMARG

Un cert regust amarg és el que tinc a hores d’ara; ha passat un altre estiu, i amb aquest ja hi van tres; que tampoc no he fet cap eixida pel terme de Barxeta, amb una persona que tenia (i tinc) en molta estima.

Jo, amb el meu amic, havíem compartit moltes hores al llarg de més de vint anys, doncs encetarem l’amistat allà per 1987, a partir de l’afició comuna pel ciclisme. Ell ja tenia una bicicleta de carretera i jo me la vaig comprar aleshores i començarem a pedalar junts; ell més tret en el secrets del plat i del pinyó, m’ensenyava i m’aconsellava en tot: “Quant isques en bicicleta, imagina’t que portes un duro damunt, sempre has de procurar tornar amb una pesseta a la butxaca”. I després rematava – amb açò vull dir-te que no utilitzes totes les energies, fins que estigues prop de casa, no t’entre una “pàjara” i no pugues tornar.

Pujarem tots els ports arreu de la comarca i més enllà, des de “La Llacuna” de Vilallonga, al “Bosquet” de Moixent, Sumacàrcer, Aielo, “El Portixol” d’Ontinyent; Beniarrés, La Drova (el més dur amb diferència) i com no, Simat (per les dues vessants) i Barx. Esmorçarem en Turís, Montroi, Navalón, Benirredrà, Sueca...

Al meu amic una vegada, el tinguérem que portar a l’antic hospital d’Alzira. Eixe dia érem un “pilotet” de cinc ciclistes (dic ciclistes, perquè ja havíem passat de la categoria inferior de “globeros”), el meu amic anava el segon i jo darrere d’ell, el tercer; i circulàvem a “tota pastilla” per la recta que va des d’Alzira a Benimuslem, i va “afilar” la roda del qui anava davant i es va arrear un bon bac. Férem parar un cotxe i el duguérem a l’hospital amb la cara tota ensanguinada, per sort, no tenia res trencat, tan sols va ser el dolor del bac, però tinguérem un bon esglai.

Després deixàrem de practicar el ciclisme, ell per problemes de l’esquena i jo per esporuguiment als cotxes i començarem a practicar el senderisme; sempre he dit que Barxeta té un dels termes més meravellosos per tal de passejar. I començarem a explorar el terme de Barxeta, per tal de reconèixer el terreny, primer eixíem amb les motos i després, ja coneguda la senda o el camí, fèiem la ruta a peu. No ens van deixar cap indret del terme per recórrer: La Corsa, el Castellet, el Barranc del Portixol, la Barcella... totes les sendes i tots els camins.

Casualment, i és curiós, que també fa alhora tres estius, que jo hem vaig presentar de cap de llista pel Bloc Nacionalista Valencià, al maig del 2007, per tal de trencar l’hegemonia aclaparadora i dictatorial que patim i sofrim des de 1991 d’Esquerra Unida a l’Ajuntament del meu poble, Barxeta. Ens quedàrem a vint-i-quatre vots de la victòria: EU 420 vots, Bloc 396. L’alcalde i la seua gent no me ho han perdonat, i ni mai em perdonaran el meu atreviment d’intentar llevar-los (democràticament) el poder. “En tant que ens ha costat entrar a l’Ajuntament i ara aquestos (nosaltres els del Bloc) ens volen llevar el que tant ens ha costat i és nostre”, és el seu remor.

El sanedrí d’EU (quedaria més formal, el Comitè Central), va donar l’ordre als seus hooligans (quedaria més formal, els seus acòlits, és a dir, els seus subalterns): “Amb eixe (ací, un servidor) que no vaja ningú, que no es relacione ningú amb ell, cal aïllar-lo completament. Ni aigua!

Tal vegada els dos fets tinguen una relació causa-efecte; o tal vegada, no la tinguen. Ves-te’n tu a saber, però igual podria ser, com que no podria ser. O tot el contrari.

TORNEM A L'ESCOLA

Demà quinze de setembre toca tornar a l’escola, fa exactament dos mesos que la van “tancar” i l’estiu ha passat en un tres i no res. Estem en 1966, a Barxeta encara no hi ha aigua potable en les cases ni clavegueram. Ma mare m'ha fet anar a casa a les set de la vesprada, ja ben tard, doncs encara no ens han martiritzat en l’horari d’estiu i horari d’hivern.

Hi ha una ferrada a la vora de la llar on em fique dins i en un poal d’aigua templadeta, que la meua àvia ha acabat de calfar en el foc i en un pitxer en renta tot de dalt baix, el suc que ix és molt obscur.

- On has estat jugant aquesta vesprada? en el caldo que ix, de segur que has estat en el picolorito esgolant-te. Pareixes un algepser!- Em deia la meua àvia.

- Mare, són xiquets i han de jugar. Responia ma mare.

- Ai jugar! Totes les dies safareig, el tio pardal. Marmola-li que no s’embrute tant!

Ma mare era molt comprensiva i mai en deia res si venia fet un gorrino, en canvi, la meua àvia sempre li agradava molt remugar-me.

- La mare he anat hui a Ca Antonio i t’he comprat una llibreta per escriure, i els dos quaderns de Rubio que m’ha dit don Manuel el teu mestre; el de cal·ligrafia i el de sumes. Ah! també m’ha dit que continues en la tercera cartilla.

- Que no la trenque! dis-li-ho, que encara pot aprofitar-la algú! - repicava la meua àvia.

- Però mare si el xiquet no la trenca, i jo li vaig cosir els llomets, per tal que aguantara més, no li diga això al xiquet, que ell és molt cuidadós - em defensava ma mare front a la meua àvia.

Ma mare em seca amb la tovallola, en fica el pijama i en dona a sopar. Sopa prompte i gita't que demà has d’anar a escola, un petonet i fins demà, fill meu – i ma mare se’n va a fer el sopar a la resta de la família.

IN MEMORIAM: JOSÉ LORENTE CALABUIG

No m'han privat de cap experiència;
i així em veig, viu encara, ja mort,
amb els voltors d'ala negra al voltant,
sinistre el bec de massa antiga fam,
llest el taüt per al mínim cadàver.
Amb ulls oberts els he vist avançar
per damunt meu, com d'apressat designi,
amb dits molt llargs i bruts de nicotina
d'escarbotar l'aixovar enyorat,
sempre cercant, entre els llençols, la plata.

V.A. ESTELLÉS

MA TIA INÉS

Fa unes dies vaig estar a ma casa (ma casa sempre serà la del carrer Sant Roc 41, malgrat que allí habite la meua germana i ma mare), només entrar a la saleta, ma mare m’ofereix “l’hamaca” de tota la vida i engega el ventilador, per tal de rebaixar el sufocant calor. Me’n vaig al moble-bar de la televisió i agafe la botella de JB, un got i un glaçó; i una xorrada fins que “sure el glaçó”.

- Ai fill meu, t’agrada això? No pots negar de qui eres fill i nét. Quan venia el teu avi Enrique de visita, sempre li posava una copeta de conyac i mai dia que no. I si es ton pare, ja ho saps, de postres no li podia faltar els dos cacauets i el traguet de vi.

Mare, traga’m la caixa de les fotos que ja fa temps que no les repassem. I a la segona o tercera foto, ix la de ma tia Inés.

- La tia Inés, pobreta. Mira que guapa era de jove! La meua cosina no va tindre sort en esta vida.

- Això com és? Compte’m!

I ma mare es posa a recordar:

En les primeries del segle XX tenir filles era una “desgracia” per a la família, doncs tan sols podien treballar “ficant-se en amo” i esperar a poder aconseguir casar-se amb un “bon partit”, açò és, en un home ric. Els fills solien treballar a partir dels deu anys, en dues tasques sobretot, de pastorets dels molt abundants ramats que hi havia aleshores en Barxeta o aiguaders en les grans finques del terme.

La meua cosina era molt guapa però tenia una pega molt gran per als temps que corrien. No podia tindre fills i això abans es mirava i molt i per això es va casar en el seu marit, Manolo. Ara, que amb ell, va estar com una reina tota la vida fins que es va morir i per cert, molt jove, la pobra.

Era molt amiga de la tia Clodomira, que també era molt guapa i molt atractiva. Mira si eren guapes que es van traure una cançoneta:

Inés y Clodomira
Se lo han creído un rato
No los quieren jornaleros del campo
Los quieren guardias de asalto.

Inés Micó Tormo era cosina germana de ma mare. La meua àvia Assumpció eren sis germanes i dos germans: Amparo, Virtudes, Casimiro, Carmen, Assumpció, Aurelia, Maria i Victoriano Tormo Segarra. Inés era filla d’Amparo, a més tenia altres dues germanes Mari Pepa i Amparo.